la Laia ja torna a casa...

Por fin, Laia, vuelve a estar con nosotros. Os dejo una carta que acaba de enviarnos (está en catalán, si alguien quiere la traducción yo se la mando). Gracias a todos por habernos ayudado en los momentos más difíciles. Un beso a todos.

US ESTIMO

Acabo d’arribar a casa després d’haver-ne marxat el 23 de febrer. Pel viatge cap a casa amb els meus pares se’m feia molt estrany tornar a veure el carrer; jo el vaig deixar que encara era hivern i avui tot està florit i es pot anar sense jaqueta, m’encanta! PER FI HE SORTIT DE L’HOSPITAL!

Com tots sabeu, les coses es van torçar i no van anar tal i com s’esperava, i en alguns moments intuïa que potser mai més ho podria tornar a fer, això de tornar a casa.

El què havia de ser un senzill autotrasplant de cèl·lules mare, després d’aguantar una quimioteràpia molt agressiva i que havia de ser la fase final de la meva maleïda malaltia, es va convertir gairebé en el final de la meva vida.

Potser us estranya que el primer dia d’estar a casa el primer que faci sigui això, escriure sobre el què m’ha passat, però ho faig perquè estic convençuda que el què m’ha mantingut viva heu estat tots vosaltres, la il·lusió de tornar-vos a veure, i gràcies a l’energia que m’heu enviat, per vosaltres he lluitat, per poder-vos tornar a SENTIR.

Com us podeu imaginar, estic escrivint aquestes paraules i se m’escapen les llàgrimes, però és que he tingut la mort tant a prop...a vegades la sentia estirada al meu costat, i he de confessar que en algun moment fns i tot la vaig desitjar...patia molt. El meu cos es va rendir en dues ocasions, les dues que em van intubar. La primera gairebé no la recordo, perquè estava esgotada, però la segona sí, i sé que li vaig dir literalment al metge de la UCI: “Ja no puc més”; llavors vaig notar que el cor se m’accelerava a un ritme increïble i que tothom es mobilitzava per preparar-me; jo no sabia si tornaria a despertar, només tenia ganes de descansar.

Però vosaltres, les persones que jo estimo, em vau ajudar d’una manera o altra. Jo alhora també pensava que no podia ser que la meva vida s’acabés amb només 23 anys, perquè encara tinc ganes de fer moltíssimes coses, i de veure’us a tots un altre cop, ara sí, fora dels hospitals.

Després de tot això passat, només tinc ganes de viure i de no pensar gaire en què m’espera. Tinc l’esperança de que la vida deixi de ser tan dura amb mi i em deixi disfrutar d’ella una mica.

Només una última cosa, us animo a donar sang, i aquell que pugui plaquetes, ja que jo en vaig necessitar en diverses ocasions, i hi ha molta gent que en necessita. Salvareu vides, com la meva.

Laia, Abril 2006